dia 47: dimecres, 22 de novembre de 2000

No res.

dia 46: dimarts, 21 de novembre de 2000

El meu primer dia de dosi i mitja de Seroxat. Estreno el pastiller per guardar les mitges pastilles.

No ho havia comentat abans, crec, però d’un temps ençà em sorprenc a mi mateix cantussejant melodies populars mentre camino pels carrers, cosa que no havia fet en molts anys. Un altre bon senyal.

L’aspecte bastant restaurat del meu pubis, gràcies a les cortisones, també m’omple de bones vibracions.

M’he comprat el nou disc de Sisa, que retorna després de 18 anys de silenci en català. Retrobo aquest univers ranci, infantil, “cursi” i deliciós amb el que guardo tantes afinitats. No en va Sisa cita com artistes galàctics Zappa, Ferry i Vainica Doble.

[També m’he comprat Zeus, un joc d’ordinador. Que no ho sàpiga ningú...]

dia 45: dilluns, 20 de novembre de 2000

Mig dia passat al Clínic. Primer a l’ala de Rosselló, espera interminable pel doctor Miró. Les anàlisis són bastant propícies, encara que la càrrega viral és una mica alteta. Em transfereixen a l’hospital de dia perquè parli amb un altre metge sobre el meu tractament.

L’ hospital de dia es troba en un catau sinistre, als alts de l’edifici vell del Clínic. Sort que el personal es mostra, en general, molt atent. El doctor Blanco és jove, agradable, amb incipients problemes de calvície i un pelet atractiu. D’ entrada m’ha caigut millor que el doctor Miró. Hem estat parlant durant una hora i he acceptat participar en un experiment controlat, dirigit a pacients que no haguessin estat mai abans medicats. Segons les regles de l’experiment, m’ha tocat per sorteig un dels dos combinats, mèdicament equivalents, que han donat bons resultats en el tractament de la malaltia; ara l’objectiu és veure les pautes de funcionament de l’un i de l’altre. Com que els combinats proposats estaven entre els aconsellats per Michael, no crec incòrrer en cap risc greu. De totes maneres, crec que no hem d’escatimar mitjans perquè la investigació avanci i el fet d’implicar-m’hi em dona nous ànims i em fa sentir útil.

Quan he proposat que em posin la vacuna anti-neumocòcica al servei mèdic de l’empresa on treballo, el doctor m’ho ha desaconsellat vivament. He hagut de dir-li que els metges de l’empresa ja estaven informats del meu estat. Opino que si, en el meu paper de membre més o menys respectable de la societat, puc fer alguna cosa per “normalitzar” o fer visible la malaltia, he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten. Ens beneficiarà tots a la llarga. (Com es pot veure, avui em sento una mica heroi-cum-màrtir).

A la fàrmacia de l’hospital (porta a la qual s’ha d’accedir mitjançant un porter automàtic ple de secretisme) m’ han carregat de pastilles, ocultes totes en una gran bossa de plàstic, verd militar. El pla d’atac sembla una mica aclaparador, però ho tenen tot molt ben organitzat, amb fulls d’horaris i quadres explicatius personalitzats, i Elena (la jove farmacèutica que m’atén) m’ha regalat fins i tot un pastiller.

Truco AC i li explico les meves aventures sanitàries. O sigui que li confesso sense preàmbuls que sóc seropositiu. Em temo que he estat una mica “bruto” i no he calibrat suficientment la seva sensibilitat vers aquest tema (però, d’això només me n’adonaré molt més tard). M’informa que per Nadal anuncia la seva visita Jota, l’amic expatriat des de fa anys a San Francisco. No sé com s’ho prendrà, ell que és tan aprensiu amb això dels virus.

Finalment parlo amb Michael, que em resulta d’infinita ajuda, tant informativa com psicològica. Li explico tot el que se m’acut i més. És una mica trist que comencis a valorar els amics en temps d’adversitat. Però també em pregunto, on eren mentrestant?

dia 44: diumenge, 19 de novembre de 2000

Àpat familiar per celebrar l’aniversari de la meva germana gran. Bé, és més petita que jo, però la més gran de les dues germanes que tinc (s’entén?) Ha vingut també la sogra de la meva germana i ha estat tan simpàtica com sempre. He explicat als presents això del meu actual tractament psiquiàtric. No sembla que hagi alterat ningú; al menys, la mare, que cada dia es mostra més autista, no li ha donat cap importància.

Molt més enllà de la sobretaula, i ajudat per la ingesta d’alcohol, he explicat a les meves germanes i al meu cunyat que sóc seropositiu. Han reaccionat de forma ben anticlimàtica, com si li treiessin importància i confiessin plenament amb els avanços de la medicina moderna. On han quedat aquelles cerimònies políticament correctes amb desfilades de besades de tots els assistents? Potser millor així.

dia 43: dissabte, 18 de novembre de 2000

No m’ he decidit a llevar-me fins a dos quarts de tres. Em succeeix cíclicament i no sé molt bé el perquè.

dia 42: divendres, 17 de novembre de 2000

Em compro un disc de Red House Painters, un grup neo-misserabilista (no és el més  indicat…) També em compro “Super Paradise”, l’últim còmic de Ralph Koenig, on entre altres moltes coses tracta de com el seu protagonista accepta el fet de ser seropositiu. La veritat és que la història té poquíssim a veure amb la meva, però va plena d’episodis pertinents (inclosa una escena amb Viagra (però no avancem esdeveniments)). Alguns gags en els moments més dramàtics (com és el del funeral) m’ha fet esclatar en rialles.

Nova visita al metge per bojos. Ha preparat un informe psiquiàtric pel Clínic (que em llegeix en veu alta), on tots els meus símptomes comencen per la lletra “a”: apatia, anorèxia, abúlia, anhedònia… Amb aquest home em fa la impressió que a cada sessió comencem des de zero i he de repetir-li una vegada i una altra les mateixes coses. El que més em xoca és que, allí on jo noto una milloria palpable, ell no es mostra gens satisfet. Almenys els seus instrument de medició, tipus Franz de Copenhague, no ofereixen el resultat buscat. Sospito que deu ser més aviat de l’escola conductista. De moment, em fa augmentar la dosi a una pastilla i mitja, i em cita per d’aquí quinze dies.

Quan li menciono els meus problemes erèctils, m’assegura que em receptarà alguna cosa suau i completament natural per a resoldre’ls (adéu Viagra), però que no em preocupi, que està disposat a deixar-me com un home nou, o almenys millor de com vaig entrar a la seva consulta.

En algun passat llunyà m’havia jurat que mai no faria literatura de la sida (potser per culpa d’aquell ex amant ploramiques de Foucault), però en certa manera tots acabem fent-la així que ens afecta directament. Igual com ha ocorregut sempre amb totes les malalties no curables en el seu moment: abans la verola, la lepra, la sífilis, la tuberculosi, ara la sida i el càncer. En aquest bloc sorgeixen tota mena de qüestions, però la sida sembla ser el seu invisible nucli dur. Per molt que em repeteixi que això hauria de ser equiparable a una grip, no puc negar el seu encara problemàtic component social.

dia 41: dijous, 16 de novembre de 2000

Avui al Clínic em visita la dermatòloga. Em causa bona impressió: cordial, eficaç, de poques paraules. Sembla que tant les dessecacions de la cara com les del pubis són una simple dermatitis seborreica. Res que no es pugui resoldre amb cremes d’hidrocortisona i alguna llet hidratant. Deixem les berrugues per a la pròxima visita. També m’ha receptat ‘foments’, que no és res més que les cataplasmes de tota la vida. Cada dia s’aprèn alguna cosa nova.

El curs a ESADE resulta amè i estimulant.

De nit, el primer que m’explica Michael en arribar a casa seva és que ha somiat dues nits consecutives amb mi i amb problemes absurds que jo tenia per concloure la redacció del relat de les nostres vacances (voltors agressius atacaven les meves mans posades sobre el teclat de l’ordinador). No sap fins a quin punt té raó…

Sopem ànec lacat al xinès del Maremàgnum. Continua dient que em veu molt bé, tant en l’aspecte físic com en el mental. I és cert que estic molt xerraire, durant la primera part de la vetllada gairebé no el deixo intervenir, cosa que resulta totalment inaudita amb algú tan extravertit com Michael.

Després m’aconsella sobre les diverses teràpies per les que optaria segons els resultats de la carga viral i les cèl·lules T. És un veritable embolic per a un profà com jo i li demano que m’ho resumeixi tot per e-mail. També intenta assessorar-me sobre el meu treball, encara que aquí el veritable problema resideix en saber a on vull anar a parar; quines són les meves aspiracions, vaja. Em quedo amb una regla que em sembla útil: que acudeixi a la persona de més categoria de les que em puguin rebre.

Li explico els meus problemes d’erecció i s’il·lusiona davant la possibilitat que el metge em recepti Viagra, ja que a ell li agradaria provar-la. Li prometo que se la proporcionaré, si aconsegueix fer-me córrer aquesta nit.

Ja al llit, amb algunes destres manipulacions per la seva part, de seguida em poso a to. Té el detall exquisit d’encendre el llum, no precisament perquè ens veiem les cares. Amb una mica més de tenacitat de l’habitual arribo a ejacular. Ja veig que, més que un problema erectiu, es tracta simplement d’ejaculació retardada, cosa que fins i tot pot ser un avantatge.

Després em poso una mica tonto, de l’estil “tu no em mereixes, estic malgastant els millors anys de la vida amb tu… no estic enamorat de tu, però et necessito (o t’estimo, o què sé jo…)” Però Michael té raó: ell mai no m’ha ofert falses expectatives. O sigui que és millor que apaguem el llum i intentem dormir.

dia 40: dimecres, 15 de novembre de 2000

Res d’especial. És curiós que a dies revelatoris o plens d’esdeveniments, succeeixen d’altres completament buits de contingut.

dia 39: dimarts, 14 de novembre de 2000

Continuo de bon humor. L’únic que em molesta és el que he trobat en començar a emergir de la depressió, o sigui, La Meva Vida. Voldria canviar-ho tot: el treball, les distraccions, tenir més amics, potser enamorar-me (encara que, com coi es fa això?)

De forma purament experimental,no pas per ganes,  intento masturbar-me, però no arribo a res més que a una fenomenal irritació del membre. O sigui que fa 18 dies que no em corro: la libido se n’ha anat a passeig.

En el fons, odio Lars von Trier (a pesar de la magnífica música que Björk ha posat a la seva darrera pel·lícula) i Thomas Hardy, i tots aquests pessimistes a priori que pensen que, si una cosa pot anar malament, segur que encara anirà pitjor. Prefereixo mil vegades Dickens, que sosté que la felicitat és assolible, encara que no l’anomeni sempre amb totes les seves lletres. Per què m’agrada doncs Thomas Bernhard?Potser, perquè el seu pessimisme és tan irracional i caricaturesc, que resulta irresistiblement còmic. De totes maneres, no és aquest el millor moment per rellegir-lo. De fet, no llegeixo gairebé res últimament.

dia 38: dilluns, 13 de novembre de 2000

Insomni. Em llevo a les cinc de la matinada a jugar a Faraón. Ja es veu que passo d’un extrem a l’altre.