dia 2: diumenge 8 d’octubre de 2000

Mentre veig la pel·lícula ‘Space Cowboys’ a l’Icària m’entra un estrany atac d’ansietat. Sento que no és la pel·lícula que hauria hagut de veure. Malgrat que es tracta d’una aventura de tall molt clàssic i d’incidències gens conflictives, no em veig amb cor de contemplar els contratemps propis del gènere. Aguanto fins al final, amb una certa impaciència, però sense conseqüències més greus.

La perspectiva de la tarda buida del diumenge es presenta tan horrible como sempre. Per no tancar-me a casa, llegeixo l’abundant premsa dominical en un banc del Passeig de Sant Joan. La multitud de nens sobre rodes (en cotxets, surfboards, bicicletes, patins i patinets), els gossos passejats pels seus amos i les famílies completament estructurades m’ofereixen un cert grau de companyia.

Penso que no vull ser un instrument passiu dels psicotròpics i que he de posar algun esforç de la meva part. Em poso a fer algunes trucades per restablir el contacte amb el meu petit món.

Començo per AC, que té un llarguíssim historial depressiu i que, per tant, ha de ser un excel·lent conseller farmacològic. Per descomptat ja coneixia els comprimits que he començat a prendre. Em diu que va deixar de prendre’ls perquè li produïen impotència (vaja, home). M’adono que sóc més loquaç que de costum, quan AC m’obliga a tallar després de gairebé 40 minuts de conversa.

A continuació, li toca el torn a Michael, a qui he d’explicar-li tots els detalls de la meva visita al psiquiatra. En sentir el nom del medicament que m’han receptat, ràpidament es posa a buscar-lo a Google. Promet que demà m’enviarà per correu tota la informació que hagi trobat sobre la paroxetina

Tot i que la conversa amb el meu amic britànic ha estat cordial, hi ha detalls que no m’acaben de fer el pes. Me n’adono que sempre sóc jo qui pren la iniciativa de trucar-lo. El seu interès per mi només es desvetlla si jo faig el primer pas. Indubtablement és una persona ben informada, amb totes les possibilitats d’Internet a la punta dels dits i sempre està a punt per aconsellar-me. Però no vull que acabi essent només el meu assessor mèdic extraoficial. En aquests moments necessitaria alguna cosa més, però ja és massa tard per demanar-li-ho. I tampoc sé que vull realment d’ell.

Finalment truco la meva mare, que està contenta perquè avui ha conegut els seus consogres d’Anglesola. Jo, que acostumo a ser concís i esquerp amb ella, dec fingir bé l’interès que no sento, ja que la conversa es prolonga més de l’habitual i s’acomiada de mi ben carinyosament.

En resum, bona collita la d’aquesta nit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: