dia 13: dijous, 19 d’octubre de 2000

Avui m’ha tocat fer la primera visita a l’Hospital Clínic, per tant ja serà hora d’informar que sóc seropositiu. Ho sé des del passat 26 de setembre, però no ho he revelat fins ara, per afegir una mica de suspens i sorpreses a un relat que començava a ser monòton.

Fins el moment, malgrat que tenia molt presents les amenaces letals del VIH, sempre havia opinat que la malaltia en si mancava de qualsevol substància literària (ningú no escriu sonets sobre la grip, em deia). Tanmateix, un cop el vius en carn pròpia, el seropositivisme mostra ben clarament que aquesta malaltia afecta més registres dels que hom pot esperar d’un simple (simple?) virus. Ja ho sé, l’assumpte es presenta com a presa fàcil per a paraules en majúscules i bones dosis de tremendisme; però he de proclamar ben alt que aquest no ha estat el meu cas. Potser aquest hauria de ser el missatge més important d’aquest dietari: qualsevol tòpic, qualsevol prejudici, esdevenen flexibles així que tu et converteixes en el seu protagonista. Ningú no viu ficat en un estereotip. Som els altres els que posem pis de protecció oficial a les víctimes dels nostres propis prejudicis. Al menys, fins que l’altre esdevé tu mateix.

M’agradaria afirmar aquí que res és com ha de ser, sinó com és. I en la majoria dels casos sorprèn. Les conclusions lògiques sovint no porten enlloc. Per exemple, em molesta que la gent dedueixi que el meu tractament antidepressiu estigui connectat amb el descobriment de la malaltia (dos fets que han estat estrictament contemporanis). És més aviat el contrari: gràcies a la meva voluntat d’esborrar els núvols grisos del meu cervell, l’enfrontament (in/esperat) amb el VIH m’ofereix motius tangibles pels que lluitar.

I aquí, encara que quedi fora del marc temporal del dietari, crec que hauré d’afegir algunes dades omeses, però rellevants. En Saül (o sigui jo mateix) feia anys que no se sentia gaire fi, mai realment malalt, però sempre tristot, demacrat i lànguid. Les revisions mèdiques revelaven una minva de limfòcits a la qual només jo donava importància. Després de l’herpes zóster i les inexplicables febres de l’últim estiu, i a instàncies de Michael, vaig sol·licitar al servei mèdic de l’empresa que m’efectuessin les proves de detecció del VIH. Va resultar curiós observar com el metge intentava dissuadir-me, tot al·legant que els mals resultats de les anàlisis es podien deure a una baixada temporal de les defenses. He observat que, en general, els metges intenten minimitzar sempre els símptomes del pacient, atribuint-los a les causes més fútils: qualsevol cosa abans de complicar-se la vida. Vaig haver d’insistir fins que em van fer la prova.

Calgué esperar una setmana fins obtenir els resultats. Suposo que per a segons qui, aquest període pot revelar-se extremadament angoixant; ho entenc. No ho va ser per a mi; no hi hagué ni revisió retrospectiva de tota una vida, ni trepidacions metafísiques amb vistes panoràmiques sobre la pròpia mortalitat. Més aviat la certesa del veredicte que només buscava la seva confirmació. Crec que, quan vaig seure davant del doctor M. per sentir que el resultat havia estat positiu [crec que l’home s’ho estava passant pitjor que jo], més enllà de la poca falaguera notícia, vaig sentir la satisfacció íntima d’unes expectatives acomplertes, al temps que la inseguretat del terreny que trepitjava em resultava estranyament reconfortant: al menys ara sabia on era.

Tot aquest llarg preàmbul, recordem-ho, venia motivat per la meva primera visita a l’Hospital Clínic, un fet que m’omple de respectuosa anticipació, perquè em fa la impressió que estic a punt de topar amb una immensa i incontrolable maquinària administrativa que marcarà la resta de la meva vida. Per sort, gràcies a les recomanacions dels metges de la meva empresa, compto amb l’ajuda d’una menuda assistenta del Banc de Sang, que viu als soterranis de l’hospital, i es presta a fer-me de primera guia pels laberíntics passadissos. És ella la que em proporciona el volant per la primera visita amb el doctor Gatell del Departament de Malalties Infeccioses (“és tota una eminència!”, em diu amb els ulls espurnejant d’admiració).

Fins ara, els meus contactes amb la Seguretat Social havien estat sortosament mínims, per tant, quan m’he trobat amb la caòtica multitud que hi havia a la sala d’espera, he suposat que hauria de començar a acostumar-me a aquestes incomoditats. Per començar m’han advertit que el doctor Gatell no ha vingut avui (aquestes primeres figures passen més temps en aeroports i a congressos que atenent pacients) i que em visitarà un tal doctor Miró. Després ha calgut esperar gairebé dues hores perquè em vagi acostumant a les demores pròpies de la sanitat pública.

El doctor Miró és de complexió més aviat corpulenta, amb el cabell i la barba blancs, encara que no crec que sigui més gran que jo, potser només pitjor conservat. L’acompanya un metge jove que suposo que és en pràctiques i no entén el català, si no, no m’explico perquè tota la visita es du a terme en un castellà audiblement ortopèdic. Tot plegat ha estat bastant tediós i formulari, bàsicament perquè el doctor havia d’anar-li explicant al seu jove col·lega cada detall dels meus minúsculs símptomes. Així que encara m’he sentit més cas clínic del que ja em sentia abans d’entrar al despatxet, cosa que sempre és una mica depriment. Pel que em diuen, ara caldrà fer-me una pila d’anàlisis orientatius i esperar tot un mes sense prendre iniciatives. Absurdament, després de passar-me anys en la ignorància, ara que tinc el diagnòstic confirmat, no veig el moment de començar alguna classe de tractament. És com si de sobte la infecció hagués de progressar més ràpidament, pel fet d’haver estat finalment revelada.

El protocol dicta que a continuació passi pel despatx de l’assistenta social, una etapa que jo m’hauria estalviat perfectament. Suposo que això del “counselling” pot anar molt bé pels pacients extremadament desinformats, però que em diguin d’entrada “no et moriràs” no em sembla una gran primícia i estic a punt de fer broma i respondre-li que no sabia que acabava d’adquirir el virus de la immortalitat. No sé si ningú no li ha aclarit que conec el diagnòstic des de fa gairebé un mes i que he tingut temps d’assumir-lo. Finalment he hagut de tranquil·litzar-la i assegurar-li que anímicament em sento millor del que sembla. Ja ho sé, un depressiu contumaç no pot presentar un somriure a tots els esdeveniments socials, però aniré aprenent a dibuixar-la.

La resta del dia, a la feina, no tinc ganes de fer res, només vull anar-me’n a casa. Li escric a Michael, que és l’únic recolzament del que disposo. Ell fa el que pot, però ja té prou problemes a casa seva; a més, passa moltes temporades fora de la ciutat. Potser és hora de buscar algú altre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: