dia 42: divendres, 17 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 19/06/2009 by saül

2016

Em compro un disc de Red House Painters, un grup neo-misserabilista (no és el més  indicat…) També em compro “Super Paradise”, l’últim còmic de Ralph Koenig, on entre altres moltes coses tracta de com el seu protagonista accepta el fet de ser seropositiu. La veritat és que la història té poquíssim a veure amb la meva, però va plena d’episodis pertinents (inclosa una escena amb Viagra (però no avancem esdeveniments)). Alguns gags en els moments més dramàtics (com és el del funeral) m’ha fet esclatar en rialles.

Nova visita al metge per bojos. Ha preparat un informe psiquiàtric pel Clínic (que em llegeix en veu alta), on tots els meus símptomes comencen per la lletra “a”: apatia, anorèxia, abúlia, anhedònia… Amb aquest home em fa la impressió que a cada sessió comencem des de zero i he de repetir-li una vegada i una altra les mateixes coses. El que més em xoca és que, allí on jo noto una milloria palpable, ell no es mostra gens satisfet. Almenys els seus instrument de medició, tipus Franz de Copenhague, no ofereixen el resultat buscat. Sospito que deu ser més aviat de l’escola conductista. De moment, em fa augmentar la dosi a una pastilla i mitja, i em cita per d’aquí quinze dies.

Quan li menciono els meus problemes erèctils, m’assegura que em receptarà alguna cosa suau i completament natural per a resoldre’ls (adéu Viagra), però que no em preocupi, que està disposat a deixar-me com un home nou, o almenys millor de com vaig entrar a la seva consulta.

En algun passat llunyà m’havia jurat que mai no faria literatura de la sida (potser per culpa d’aquell ex amant ploramiques de Foucault), però en certa manera tots acabem fent-la així que ens afecta directament. Igual com ha ocorregut sempre amb totes les malalties no curables en el seu moment: abans la verola, la lepra, la sífilis, la tuberculosi, ara la sida i el càncer. En aquest bloc sorgeixen tota mena de qüestions, però la sida sembla ser el seu invisible nucli dur. Per molt que em repeteixi que això hauria de ser equiparable a una grip, no puc negar el seu encara problemàtic component social.

dia 41: dijous, 16 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 18/06/2009 by saül

2015

Avui al Clínic em visita la dermatòloga. Em causa bona impressió: cordial, eficaç, de poques paraules. Sembla que tant les dessecacions de la cara com les del pubis són una simple dermatitis seborreica. Res que no es pugui resoldre amb cremes d’hidrocortisona i alguna llet hidratant. Deixem les berrugues per a la pròxima visita. També m’ha receptat ‘foments’, que no és res més que les cataplasmes de tota la vida. Cada dia s’aprèn alguna cosa nova.

El curs a ESADE resulta amè i estimulant.

De nit, el primer que m’explica Michael en arribar a casa seva és que ha somiat dues nits consecutives amb mi i amb problemes absurds que jo tenia per concloure la redacció del relat de les nostres vacances (voltors agressius atacaven les meves mans posades sobre el teclat de l’ordinador). No sap fins a quin punt té raó…

Sopem ànec lacat al xinès del Maremàgnum. Continua dient que em veu molt bé, tant en l’aspecte físic com en el mental. I és cert que estic molt xerraire, durant la primera part de la vetllada gairebé no el deixo intervenir, cosa que resulta totalment inaudita amb algú tan extravertit com Michael.

Després m’aconsella sobre les diverses teràpies per les que optaria segons els resultats de la carga viral i les cèl·lules T. És un veritable embolic per a un profà com jo i li demano que m’ho resumeixi tot per e-mail. També intenta assessorar-me sobre el meu treball, encara que aquí el veritable problema resideix en saber a on vull anar a parar; quines són les meves aspiracions, vaja. Em quedo amb una regla que em sembla útil: que acudeixi a la persona de més categoria de les que em puguin rebre.

Li explico els meus problemes d’erecció i s’il·lusiona davant la possibilitat que el metge em recepti Viagra, ja que a ell li agradaria provar-la. Li prometo que se la proporcionaré, si aconsegueix fer-me córrer aquesta nit.

Ja al llit, amb algunes destres manipulacions per la seva part, de seguida em poso a to. Té el detall exquisit d’encendre el llum, no precisament perquè ens veiem les cares. Amb una mica més de tenacitat de l’habitual arribo a ejacular. Ja veig que, més que un problema erectiu, es tracta simplement d’ejaculació retardada, cosa que fins i tot pot ser un avantatge.

Després em poso una mica tonto, de l’estil “tu no em mereixes, estic malgastant els millors anys de la vida amb tu… no estic enamorat de tu, però et necessito (o t’estimo, o què sé jo…)” Però Michael té raó: ell mai no m’ha ofert falses expectatives. O sigui que és millor que apaguem el llum i intentem dormir.

dia 40: dimecres, 15 de novembre de 2000

Posted in . on 17/06/2009 by saül

Res d’especial. És curiós que a dies revelatoris o plens d’esdeveniments, succeeixen d’altres completament buits de contingut.

dia 39: dimarts, 14 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 16/06/2009 by saül

2014

Continuo de bon humor. L’únic que em molesta és el que he trobat en començar a emergir de la depressió, o sigui, La Meva Vida. Voldria canviar-ho tot: el treball, les distraccions, tenir més amics, potser enamorar-me (encara que, com coi es fa això?)

De forma purament experimental, no pas per ganes,  intento masturbar-me, però no arribo a res més que a una fenomenal irritació del membre. O sigui que fa 18 dies que no em corro: la libido se n’ha anat a passeig.

En el fons, odio Lars von Trier (a pesar de la magnífica música que Björk ha posat a la seva darrera pel·lícula) i Thomas Hardy, i tots aquests pessimistes a priori que pensen que, si una cosa pot anar malament, segur que encara anirà pitjor. Prefereixo mil vegades Dickens, que sosté que la felicitat és assolible, encara que no l’anomeni sempre amb totes les seves lletres. Per què m’agrada doncs Thomas Bernhard?Potser, perquè el seu pessimisme és tan irracional i caricaturesc, que resulta irresistiblement còmic. De totes maneres, no és aquest el millor moment per rellegir-lo. De fet, no llegeixo gairebé res últimament.

dia 38: dilluns, 13 de novembre de 2000

Posted in . with tags on 15/06/2009 by saül

2011

Insomni. Em llevo a les cinc de la matinada a jugar a Faraón. Ja es veu que passo d’un extrem a l’altre.

dia 37: diumenge, 12 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 14/06/2009 by saül

2013

Durant gairebé un any havia demorat la lectura dels treballs dels alumnes de JA, que realitzaren a partir del meu conte ‘Aporia’. No sé perquè, imaginava que consistirien en comentaris de text i no volia enfrontar-me amb judicis sobre una part remota del meu passat. A la fi, ha resultat que es tractava de simples exercicis de traducció. O no tan simples, car malgrat el meu llenguatge despullat i directe, la translació invita a versions divergents. Comprovo que el conte en si funciona bé, fins i tot en castellà. Fa vint anys sembla que escrivia força bé.

Tinc ganes de parlar i de sentir escalfor humana (crec que per això em repel·leixen tant ara els jocs d’ordinador), llàstima que hagi tancat tantes portes a la meva vida. Abans que l’autocompassió em domini totalment, sortiré a fer un volt.

Passo gran part del dia assegut en bancs de les avingudes, veient passar famílies amb gossos, cotxets i patins: la típica icona dominical. Influït per l’ambient, compro uns individuals a Mauri per dur-li a la mare.

Em trobo físicament malament, amb l’estómac capgirat i nàusees.

dia 36: dissabte, 11 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 13/06/2009 by saül

2012

Llegeixo a ‘La Vanguardia’ l’esquela de Jimmy Nacar encapçalada per la insòlita efígie de Bart Simpson. Truco Manel per saber-ne més, sense èxit.

Em sento una mica trist. Veig dues pel·lícules, però no aconsegueixo connectar amb elles. Coneixia poc Jimmy, però em queia simpàtic i era sexy d’una forma molt particular i trapella. Que serveixi això com a elogi pòstum.

Penso ara en tots els amics morts, dels que parlo tan poc, però als que encara crec veure de vegades en tombar la cantonada. Penso en Patrick i en Eppie, en l’Albert de l’escola, en Ludwig i Jorge, la Miracle i la Petxineta, Curro, Constancio, Jean-Claude, Macoco o Xavier. En Pepo i en Ramon, en el fill dels veïns, o el fill d’en Lluís i la Mercè, en les germanes de Jorge. Quina collita la de la nostra generació: morts adolescents, morts a la vintena, la trentena, la quarantena. Accidents, suïcidis, càncer o el puto sida. Morts sempre prematures, encara que amb els anys tota mort es torna més raonable, com si estigués més d’acord amb el guió de la vida morir als 50 que als 30, per posar un exemple beneit.

Finalment aconsegueixo parlar amb Manel (pel mòbil, ja que es troba al seu tediós Volvo). El primer que fa és preguntar-me si em passa alguna cosa. Crec que Manel s’espera de mi sempre les pitjors notícies, em molesta el seu alarmisme innat. Acabo parlant amb Mariona, que és molt més “col·lega” en aquesta classe d’afers. Així m’assabento que Jimmy ha mort d’un càncer fulminant. Fa quinze dies s’havia casat amb L., la seva companya de sempre i mare dels seus fills, més que res per deixar lligada l’herència.

Em truca B., que és a la feina intentant fer una prova al terminal. És un consol que encara pugui ser-li útil a algú. He esdevingut l’arca dels vells secrets informàtics que ningú més no coneix. No sé si m’agrada el paper.