Arxivar per drogues

Dia 49: divendres, 24 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 05/06/2010 by saül

2012

Avui ha tocat fer-se l’anàlisi per prendre la “foto” just abans de començar el tractament. Acolloneix una mica el pensar que a partir de demà no m’alliberaré de medicacions en molt de temps. Potser en molt d’anys. Potser de per vida.

Conseqüent amb la meva puteria tradicional, he anat al “Go West” per treure’m les penes de sobre i he parlat amb tres tipus (Raúl d’Argentina, Jim de L.A. i Mark de London) als que no m’hauria adreçat en condicions menys psicotròpiques. També he mamat els mugrons i la polla no circumcidada de l’home més apetitós (dins de la cinquantena, barba, avantbraços enormes i ulls tristos) del local. Encara que ell (gairebé) no m’hagi fet el menor cas. Però s’ha deixat fer. Els homes atractius de vegades t’ofereixen aquest regal que alimenta el seu ego.

Dia 48: dijous, 23 de novembre de 2000

Posted in . with tags on 03/06/2010 by saül

2019

Bastant actiu i benhumorat. En sortir de la feina he sofert un efecte secundari estrany: era com si el cervell volgués escapar-se’m del cap. Per un moment he temut que cauria a terra. Per sort m’he recuperat de seguida. Massa psicotròpic, ja t’ho dic.

dia 46: dimarts, 21 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 05/10/2009 by saül

2020

El meu primer dia de dosi i mitja de Seroxat. Estreno el pastiller per guardar les mitges pastilles.

No ho havia comentat abans, crec, però d’un temps ençà em sorprenc a mi mateix cantussejant melodies populars mentre camino pels carrers, cosa que no havia fet en molts anys. Un altre bon senyal.

L’aspecte bastant restaurat del meu pubis, gràcies a les cortisones, també m’omple de bones vibracions.

M’he comprat el nou disc de Sisa, que retorna després de 18 anys de silenci en català. Retrobo aquest univers ranci, infantil, “cursi” i deliciós amb el que guardo tantes afinitats. No en va Sisa cita com artistes galàctics Zappa, Ferry i Vainica Doble.

[També m’he comprat Zeus, un joc d’ordinador. Que no ho sàpiga ningú…]

dia 45: dilluns, 20 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 02/10/2009 by saül

2014

Mig dia passat al Clínic. Primer a l’ala de Rosselló, espera interminable pel doctor Miró. Les anàlisis són bastant propícies, encara que la càrrega viral és una mica alteta. Em transfereixen a l’hospital de dia perquè parli amb un altre metge sobre el meu tractament.

L’ hospital de dia es troba en un catau sinistre, als alts de l’edifici vell del Clínic. Sort que el personal es mostra, en general, molt atent. El doctor Blanco és jove, agradable, amb incipients problemes de calvície i un pelet atractiu. D’ entrada m’ha caigut millor que el doctor Miró. Hem estat parlant durant una hora i he acceptat participar en un experiment controlat, dirigit a pacients que no haguessin estat mai abans medicats. Segons les regles de l’experiment, m’ha tocat per sorteig un dels dos combinats, mèdicament equivalents, que han donat bons resultats en el tractament de la malaltia; ara l’objectiu és veure les pautes de funcionament de l’un i de l’altre. Com que els combinats proposats estaven entre els aconsellats per Michael, no crec incòrrer en cap risc greu. De totes maneres, crec que no hem d’escatimar mitjans perquè la investigació avanci i el fet d’implicar-m’hi em dona nous ànims i em fa sentir útil.

Quan he proposat que em posin la vacuna anti-neumocòcica al servei mèdic de l’empresa on treballo, el doctor m’ho ha desaconsellat vivament. He hagut de dir-li que els metges de l’empresa ja estaven informats del meu estat. Opino que si, en el meu paper de membre més o menys respectable de la societat, puc fer alguna cosa per “normalitzar” o fer visible la malaltia, he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten. Ens beneficiarà tots a la llarga. (Com es pot veure, avui em sento una mica heroi-cum-màrtir).

A la fàrmacia de l’hospital (porta a la qual s’ha d’accedir mitjançant un porter automàtic ple de secretisme) m’ han carregat de pastilles, ocultes totes en una gran bossa de plàstic, verd militar. El pla d’atac sembla una mica aclaparador, però ho tenen tot molt ben organitzat, amb fulls d’horaris i quadres explicatius personalitzats, i Elena (la jove farmacèutica que m’atén) m’ha regalat fins i tot un pastiller.

Truco AC i li explico les meves aventures sanitàries. O sigui que li confesso sense preàmbuls que sóc seropositiu. Em temo que he estat una mica “bruto” i no he calibrat suficientment la seva sensibilitat vers aquest tema (però, d’això només me n’adonaré molt més tard). M’informa que per Nadal anuncia la seva visita Jota, l’amic expatriat des de fa anys a San Francisco. No sé com s’ho prendrà, ell que és tan aprensiu amb això dels virus.

Finalment parlo amb Michael, que em resulta d’infinita ajuda, tant informativa com psicològica. Li explico tot el que se m’acut i més. És una mica trist que comencis a valorar els amics en temps d’adversitat. Però també em pregunto, on eren mentrestant?

dia 42: divendres, 17 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 19/06/2009 by saül

2016

Em compro un disc de Red House Painters, un grup neo-misserabilista (no és el més  indicat…) També em compro “Super Paradise”, l’últim còmic de Ralph Koenig, on entre altres moltes coses tracta de com el seu protagonista accepta el fet de ser seropositiu. La veritat és que la història té poquíssim a veure amb la meva, però va plena d’episodis pertinents (inclosa una escena amb Viagra (però no avancem esdeveniments)). Alguns gags en els moments més dramàtics (com és el del funeral) m’ha fet esclatar en rialles.

Nova visita al metge per bojos. Ha preparat un informe psiquiàtric pel Clínic (que em llegeix en veu alta), on tots els meus símptomes comencen per la lletra “a”: apatia, anorèxia, abúlia, anhedònia… Amb aquest home em fa la impressió que a cada sessió comencem des de zero i he de repetir-li una vegada i una altra les mateixes coses. El que més em xoca és que, allí on jo noto una milloria palpable, ell no es mostra gens satisfet. Almenys els seus instrument de medició, tipus Franz de Copenhague, no ofereixen el resultat buscat. Sospito que deu ser més aviat de l’escola conductista. De moment, em fa augmentar la dosi a una pastilla i mitja, i em cita per d’aquí quinze dies.

Quan li menciono els meus problemes erèctils, m’assegura que em receptarà alguna cosa suau i completament natural per a resoldre’ls (adéu Viagra), però que no em preocupi, que està disposat a deixar-me com un home nou, o almenys millor de com vaig entrar a la seva consulta.

En algun passat llunyà m’havia jurat que mai no faria literatura de la sida (potser per culpa d’aquell ex amant ploramiques de Foucault), però en certa manera tots acabem fent-la així que ens afecta directament. Igual com ha ocorregut sempre amb totes les malalties no curables en el seu moment: abans la verola, la lepra, la sífilis, la tuberculosi, ara la sida i el càncer. En aquest bloc sorgeixen tota mena de qüestions, però la sida sembla ser el seu invisible nucli dur. Per molt que em repeteixi que això hauria de ser equiparable a una grip, no puc negar el seu encara problemàtic component social.

dia 34: dijous, 9 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 11/06/2009 by saül

129425019

Tot el dia molt inquiet, com si tingués una fura dins, copejant el terra amb el peu, seguint el ritme d’una cançó inexistent. Volia fer alguna cosa, escapar cap a alguna part, córrer, ser a un altre lloc. Ansio novetats en aquesta vida rutinària, anhelo una espurna. Vull tenir ganes d’alguna cosa, encara que sigui un objectiu confús i indefinit. Suposo que ha de ser un bon senyal.

Fa uns dies li vaig enviar un mail a un company de feina, tot dient-li que Michael l’havia citat a una ponència. Avui, a la cafeteria, aquest company (a qui no conec) ha passat pel meu costat i m’ha tocat l’espatlla i ha fet un gest positiu amb el polze dret. Bé, aquest primer indici d’autopromoció no ha anat pas tan malament. Serà que la meva autoestima ha pujat algun punt.

dia 30: diumenge, 5 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 07/06/2009 by saül

129425014

Tarda amb Mònica. Intercanviem experiències psiquiàtriques, encara que amb ella és una mica frustrant, ja que té més ganes de parlar que jo mateix i no sempre és una oient gaire equilibrada (de fet, en el terreny psiquiàtric, em guanya per moltíssims punts). De totes maneres, m’ha fet sentir bé i amb inclinació a la confidència. M’ha promès, tota misteriosa, que un dia d’aquests m’explicarà un trauma seu de fa vint anys, que va revelant amb comptagotes a certes amistats escollides.

Contra tot pronòstic me’n vaig al Go West!, bec excessivament i m’enrotllo a parlar amb un ianqui a qui abans li he xuclat els mugrons. S’anomena Dean i es periodista de Washington (D.C.). Està fugint de les eleccions que previsiblement guanyarà Bush II. Després d’un diàleg bastant articulat, mig-quedem per demà al mateix lloc.

Em passo la nit obsessionat pels secrets de família, amb ganes de preguntar-li a la mare sobre qüestions íntimes del seu matrimoni. Com si amb això es solucionessin tots els meus problemes. És una sortida més aviat psicoanalítica i cal que recordi que jo estic merament sota un règim psicotròpic.