Mig dia passat al Clínic. Primer a l’ala de Rosselló, espera interminable pel doctor Miró. Les anàlisis són bastant propícies, encara que la càrrega viral és una mica alteta. Em transfereixen a l’hospital de dia perquè parli amb un altre metge sobre el meu tractament.
L’ hospital de dia es troba en un catau sinistre, als alts de l’edifici vell del Clínic. Sort que el personal es mostra, en general, molt atent. El doctor Blanco és jove, agradable, amb incipients problemes de calvície i un pelet atractiu. D’ entrada m’ha caigut millor que el doctor Miró. Hem estat parlant durant una hora i he acceptat participar en un experiment controlat, dirigit a pacients que no haguessin estat mai abans medicats. Segons les regles de l’experiment, m’ha tocat per sorteig un dels dos combinats, mèdicament equivalents, que han donat bons resultats en el tractament de la malaltia; ara l’objectiu és veure les pautes de funcionament de l’un i de l’altre. Com que els combinats proposats estaven entre els aconsellats per Michael, no crec incòrrer en cap risc greu. De totes maneres, crec que no hem d’escatimar mitjans perquè la investigació avanci i el fet d’implicar-m’hi em dona nous ànims i em fa sentir útil.
Quan he proposat que em posin la vacuna anti-neumocòcica al servei mèdic de l’empresa on treballo, el doctor m’ho ha desaconsellat vivament. He hagut de dir-li que els metges de l’empresa ja estaven informats del meu estat. Opino que si, en el meu paper de membre més o menys respectable de la societat, puc fer alguna cosa per “normalitzar” o fer visible la malaltia, he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten. Ens beneficiarà tots a la llarga. (Com es pot veure, avui em sento una mica heroi-cum-màrtir).
A la fàrmacia de l’hospital (porta a la qual s’ha d’accedir mitjançant un porter automàtic ple de secretisme) m’ han carregat de pastilles, ocultes totes en una gran bossa de plàstic, verd militar. El pla d’atac sembla una mica aclaparador, però ho tenen tot molt ben organitzat, amb fulls d’horaris i quadres explicatius personalitzats, i Elena (la jove farmacèutica que m’atén) m’ha regalat fins i tot un pastiller.
Truco AC i li explico les meves aventures sanitàries. O sigui que li confesso sense preàmbuls que sóc seropositiu. Em temo que he estat una mica “bruto” i no he calibrat suficientment la seva sensibilitat vers aquest tema (però, d’això només me n’adonaré molt més tard). M’informa que per Nadal anuncia la seva visita Jota, l’amic expatriat des de fa anys a San Francisco. No sé com s’ho prendrà, ell que és tan aprensiu amb això dels virus.
Finalment parlo amb Michael, que em resulta d’infinita ajuda, tant informativa com psicològica. Li explico tot el que se m’acut i més. És una mica trist que comencis a valorar els amics en temps d’adversitat. Però també em pregunto, on eren mentrestant?
El virus dels dies 