Arxivar per empatia

dia 46: dimarts, 21 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 05/10/2009 by saül

2020

El meu primer dia de dosi i mitja de Seroxat. Estreno el pastiller per guardar les mitges pastilles.

No ho havia comentat abans, crec, però d’un temps ençà em sorprenc a mi mateix cantussejant melodies populars mentre camino pels carrers, cosa que no havia fet en molts anys. Un altre bon senyal.

L’aspecte bastant restaurat del meu pubis, gràcies a les cortisones, també m’omple de bones vibracions.

M’he comprat el nou disc de Sisa, que retorna després de 18 anys de silenci en català. Retrobo aquest univers ranci, infantil, “cursi” i deliciós amb el que guardo tantes afinitats. No en va Sisa cita com artistes galàctics Zappa, Ferry i Vainica Doble.

[També m’he comprat Zeus, un joc d’ordinador. Que no ho sàpiga ningú…]

dia 44: diumenge, 19 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 01/10/2009 by saül

2011

Àpat familiar per celebrar l’aniversari de la meva germana gran. Bé, és més petita que jo, però la més gran de les dues germanes que tinc (s’entén?) Ha vingut també la sogra de la meva germana i ha estat tan simpàtica com sempre. He explicat als presents això del meu actual tractament psiquiàtric. No sembla que hagi alterat ningú; al menys, la mare, que cada dia es mostra més autista, no li ha donat cap importància.

Molt més enllà de la sobretaula, i ajudat per la ingesta d’alcohol, he explicat a les meves germanes i al meu cunyat que sóc seropositiu. Han reaccionat de forma ben anticlimàtica, com si li treiessin importància i confiessin plenament amb els avanços de la medicina moderna. On han quedat aquelles cerimònies políticament correctes amb desfilades de besades de tots els assistents? Potser millor així.

dia 32: dimarts, 7 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 09/06/2009 by saül

129425017

Michael truca per saber com em trobo. I sobretot per explicar-me que està molt ocupat i que és una veritable sort que pugui parlar amb ell (dono gràcies al Cel per aquest honor). Em dóna “hora” per la setmana vinent, com si la nostra relació fos estrictament professional. Espero que el seu ego quedi una mica més satisfet.

En sortir de casa m’assalta el veí del cinquè segona. Té els ulls vermellosos, la papada caiguda i un gest de desesperació total. Pretén que firmi una condemna dels exercicis de piano que duen a terme els meus joves veïns de replà. Després d’una llarga deliberació interior (perquè tot passa en pocs segons), malgrat que el veí Toni és gai i deliciosament morbós, poso la meva rúbrica en una de les caselles de la denúncia. És cert que s’estan fent bastant pesadets amb els seus pianos, encara que jo els cauteritzi amb l’estéreo a tot volum. Acte seguit em sento una mica més menyspreable.

Sopo amb J. I E. a una de les encarnacions del Kansas del Passeig de Gràcia. Els hi explico TOT. Al principi els hi noto unes cares una mica xocades, potser el tacte no sigui el meu fort; però finalment ho aguanten bé. Al cap i a la fi, ells ja tenen l’experiència d’altres amics en situacions similars (seropositives, vaja). M’agraeixen la confiança, tot i que jo penso que la meva revelació és més aviat interessada, ja que (segur que ho viuen com una guitza a l’entrecuix) em convé tenir interlocutors amb els que parlar lliurement. Una certa visibilitat em sembla essencial. Confio no haver-los tramès cap ansietat innecessària.

Bastant animat passo pel Go West!, que està tan buit com correspon a un dimarts. Acabo xerrant amb Per, un suec morè, pelut i en samarreta imperio, que no té cap pinta de suec. Ens morregem una mica, però crec que la meva falta de motivació es nota. Encara no sé com he d’encarar el sexe en aquests nous temps del còlera. Anem a dormir cadascú per la seva banda.

dia 28: divendres, 3 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , , on 05/06/2009 by saül

2026

Segona visita al psiquiatre. Li he explicat que sóc seropositiu (una revelació que fins el moment li havia amagat), perquè m’escrigui l’informe que el Clínic ha sol·licitat. També li he parlat de moltes altres coses sobre les que havia reflexionat darrerament. Per exemple, sobre la meva aversió als diners i el poc que comprenc la cobdícia humana, sobre la meva falta d’empatia i el meu individualisme, i sobre la seguretat que he de fer alguna cosa amb el meu treball. El psiquiatre diu que més endavant em recomanarà algun llibre, però que de moment continui prenent les pastilles. Curiosament, tot i que no confio en ell i que encara penso que em considera un cas clínic gairebé anònim, he sortit de la seva consulta molt  eufòric.

Tant, que he trucat la meva germana petita i he passat a recollir els bolets que em va dur de Viladrau. Després he trucat a J i E i hem quedat per la setmana vinent. Ho he intentat també amb Michael, però no hi ha hagut sort: no l’he localitzat.

dia 25: dimarts, 31 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 02/06/2009 by saül

2024

Aquestes pastilles m’estan fent tornar terriblement mandrós, encara que avui el mal temps també ha contribuït a fer-me llevar tard.

Truca Michael per comunicar-me la mort del pare de Julio. Després ens intercanviem un parell d’e-mails, per aclarir els meus retrets del diumenge. Per una vegada, Michael em dona la raó: veig que sóc més convincent per escrit que de paraula.

dia 16: diumenge, 22 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 24/05/2009 by saül

Parlo amb Michael, que va tornar abans d’ahir de New Orleans. Li explico les darreres novetats mèdiques (doncs, encara que li vaig enviar un mail el dijous, encara no s’ha connectat al correu, després em titllarà de troglodita tecnològic!). Michael diu que la meva veu sona bé, darrerament m’ho diu sempre, potser com estratègia per fer-me pujar la moral.

Al vespre em fico a la gola del llop, és a dir que truco la mare. Parla i parla sense gairebé escoltar-me; narra les desgràcies del dia: el tristament habitual assassinat d’ETA, les inundacions mediterrànies… No sé, però em sembla que cada vegada sóc més sensible a la necessitat d’afecte de les altres persones.

dia 14: divendres, 20 d’octubre de 2000

Posted in . with tags on 22/05/2009 by saül

No vaig a treballar, no en tinc ganes. Reconec que anit vaig prendre un parell de whiskys (o tres, anomenem cada cosa pel seu nom) i l’efecte combinat amb els antidepressius pot produir resultats insospitats. Em prometo limitar el meu consum d’alcohol (promeses sense cap fonament). Malgrat que em sento completament apàtic, em trobo bé.

Una trucada del Clínic a les nou del matí em treu del llit; una veu femenina em recorda que el dilluns he de passar a que em facin la prova de la tuberculina (gràcies, ja me’n recordava). Després em llevo a la una del migdia. Passo la resta del dia llegint fins que acabo la darrera novel·la de Jaime Bayly.

Truco Manel per felicitar-lo: avui fa 43 anys. Em convida que passi per casa seva a prendre una copa. A pesar de que són tres quarts d’onze i que m’havia promès no beure, penso que no malgastaré una oportunitat de fer una mica de vida social. A casa de Manel em trobo amb gent agradable, bàsicament cunyats i cunyades, però també l’actriu Ariadna Gil i el seu company David Trueba, tots dos encantadors. A l’entorn de Manel tothom que no em coneix assumeix que jo també sóc “artista” i no ho desmenteixo. Crec que el tòpic de l’“empleat de banca” em té una mica acomplexat. Passem la nit xerrant i bevent infinits gintònics al voltant de la taula de la cuina. Em quedo fins les quatre.

No obstant, crec que encara no m’he convertit en un party animal.

Tell me one more time

You like the shoes I wear