Arxivar per família

dia 44: diumenge, 19 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 01/10/2009 by saül

2011

Àpat familiar per celebrar l’aniversari de la meva germana gran. Bé, és més petita que jo, però la més gran de les dues germanes que tinc (s’entén?) Ha vingut també la sogra de la meva germana i ha estat tan simpàtica com sempre. He explicat als presents això del meu actual tractament psiquiàtric. No sembla que hagi alterat ningú; al menys, la mare, que cada dia es mostra més autista, no li ha donat cap importància.

Molt més enllà de la sobretaula, i ajudat per la ingesta d’alcohol, he explicat a les meves germanes i al meu cunyat que sóc seropositiu. Han reaccionat de forma ben anticlimàtica, com si li treiessin importància i confiessin plenament amb els avanços de la medicina moderna. On han quedat aquelles cerimònies políticament correctes amb desfilades de besades de tots els assistents? Potser millor així.

Anuncis

dia 30: diumenge, 5 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 07/06/2009 by saül

129425014

Tarda amb Mònica. Intercanviem experiències psiquiàtriques, encara que amb ella és una mica frustrant, ja que té més ganes de parlar que jo mateix i no sempre és una oient gaire equilibrada (de fet, en el terreny psiquiàtric, em guanya per moltíssims punts). De totes maneres, m’ha fet sentir bé i amb inclinació a la confidència. M’ha promès, tota misteriosa, que un dia d’aquests m’explicarà un trauma seu de fa vint anys, que va revelant amb comptagotes a certes amistats escollides.

Contra tot pronòstic me’n vaig al Go West!, bec excessivament i m’enrotllo a parlar amb un ianqui a qui abans li he xuclat els mugrons. S’anomena Dean i es periodista de Washington (D.C.). Està fugint de les eleccions que previsiblement guanyarà Bush II. Després d’un diàleg bastant articulat, mig-quedem per demà al mateix lloc.

Em passo la nit obsessionat pels secrets de família, amb ganes de preguntar-li a la mare sobre qüestions íntimes del seu matrimoni. Com si amb això es solucionessin tots els meus problemes. És una sortida més aviat psicoanalítica i cal que recordi que jo estic merament sota un règim psicotròpic.

dia 28: divendres, 3 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , , on 05/06/2009 by saül

2026

Segona visita al psiquiatre. Li he explicat que sóc seropositiu (una revelació que fins el moment li havia amagat), perquè m’escrigui l’informe que el Clínic ha sol·licitat. També li he parlat de moltes altres coses sobre les que havia reflexionat darrerament. Per exemple, sobre la meva aversió als diners i el poc que comprenc la cobdícia humana, sobre la meva falta d’empatia i el meu individualisme, i sobre la seguretat que he de fer alguna cosa amb el meu treball. El psiquiatre diu que més endavant em recomanarà algun llibre, però que de moment continui prenent les pastilles. Curiosament, tot i que no confio en ell i que encara penso que em considera un cas clínic gairebé anònim, he sortit de la seva consulta molt  eufòric.

Tant, que he trucat la meva germana petita i he passat a recollir els bolets que em va dur de Viladrau. Després he trucat a J i E i hem quedat per la setmana vinent. Ho he intentat també amb Michael, però no hi ha hagut sort: no l’he localitzat.

dia 16: diumenge, 22 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 24/05/2009 by saül

Parlo amb Michael, que va tornar abans d’ahir de New Orleans. Li explico les darreres novetats mèdiques (doncs, encara que li vaig enviar un mail el dijous, encara no s’ha connectat al correu, després em titllarà de troglodita tecnològic!). Michael diu que la meva veu sona bé, darrerament m’ho diu sempre, potser com estratègia per fer-me pujar la moral.

Al vespre em fico a la gola del llop, és a dir que truco la mare. Parla i parla sense gairebé escoltar-me; narra les desgràcies del dia: el tristament habitual assassinat d’ETA, les inundacions mediterrànies… No sé, però em sembla que cada vegada sóc més sensible a la necessitat d’afecte de les altres persones.

dia 15: dissabte, 21 d’octubre de 2000

Posted in . with tags on 23/05/2009 by saül

No em llevo fins les tres. És com  si m’estigués convertint en un moble feliç.

Vaig a veure “Erleuchtung garantiert” de Doris Dorrie. M’ha agradat tornar a veure les imatges marcianes de Tòquio, però als tres quarts de pel·lícula ja tenia ganes que acabés.

Tot buscant silenci i un espai per les indagacions reflexives que no em faig, truco la mare per dir-li que demà no aniré a dinar. Em diu que necessita consol, ja que ha deixat oberta l’aixeta del safareig tota la nit i se sent poc menys que com una criminal (facció ecològica). Precisament ella que recicla l’aigua del bany i de la bugada! Amb una mare que s’autoinculpa per qualsevol nimietat és difícil mantenir l’autoestima. Apart d’això, m’explica exactament les mateixes coses que ahir nit. En altres ocasions em deprimiria la seva loquacitat desesperada i circular, que revela el progressiu deteriorament de la seva ment, però avui l’escolto amb la millor de les disposicions.

Truca la meva germana petita, diu que no se’n va a Viladrau a causa del mal temps, per tant no caldrà que passi a punxar els gats diabètics de la meva germana gran, que ja ho farà ella. No sé si se sent tan sola com jo, però quan parlo amb ella noto el seu afecte i la seva complicitat. Qui deia que la teva pàtria és a la teva infantesa? En tot cas, de vegades, la teva pàtria resideix a la teva família més propera.