Arxivar per feina

dia 36: dissabte, 11 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 13/06/2009 by saül

2012

Llegeixo a ‘La Vanguardia’ l’esquela de Jimmy Nacar encapçalada per la insòlita efígie de Bart Simpson. Truco Manel per saber-ne més, sense èxit.

Em sento una mica trist. Veig dues pel·lícules, però no aconsegueixo connectar amb elles. Coneixia poc Jimmy, però em queia simpàtic i era sexy d’una forma molt particular i trapella. Que serveixi això com a elogi pòstum.

Penso ara en tots els amics morts, dels que parlo tan poc, però als que encara crec veure de vegades en tombar la cantonada. Penso en Patrick i en Eppie, en l’Albert de l’escola, en Ludwig i Jorge, la Miracle i la Petxineta, Curro, Constancio, Jean-Claude, Macoco o Xavier. En Pepo i en Ramon, en el fill dels veïns, o el fill d’en Lluís i la Mercè, en les germanes de Jorge. Quina collita la de la nostra generació: morts adolescents, morts a la vintena, la trentena, la quarantena. Accidents, suïcidis, càncer o el puto sida. Morts sempre prematures, encara que amb els anys tota mort es torna més raonable, com si estigués més d’acord amb el guió de la vida morir als 50 que als 30, per posar un exemple beneit.

Finalment aconsegueixo parlar amb Manel (pel mòbil, ja que es troba al seu tediós Volvo). El primer que fa és preguntar-me si em passa alguna cosa. Crec que Manel s’espera de mi sempre les pitjors notícies, em molesta el seu alarmisme innat. Acabo parlant amb Mariona, que és molt més “col·lega” en aquesta classe d’afers. Així m’assabento que Jimmy ha mort d’un càncer fulminant. Fa quinze dies s’havia casat amb L., la seva companya de sempre i mare dels seus fills, més que res per deixar lligada l’herència.

Em truca B., que és a la feina intentant fer una prova al terminal. És un consol que encara pugui ser-li útil a algú. He esdevingut l’arca dels vells secrets informàtics que ningú més no coneix. No sé si m’agrada el paper.

dia 34: dijous, 9 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 11/06/2009 by saül

129425019

Tot el dia molt inquiet, com si tingués una fura dins, copejant el terra amb el peu, seguint el ritme d’una cançó inexistent. Volia fer alguna cosa, escapar cap a alguna part, córrer, ser a un altre lloc. Ansio novetats en aquesta vida rutinària, anhelo una espurna. Vull tenir ganes d’alguna cosa, encara que sigui un objectiu confús i indefinit. Suposo que ha de ser un bon senyal.

Fa uns dies li vaig enviar un mail a un company de feina, tot dient-li que Michael l’havia citat a una ponència. Avui, a la cafeteria, aquest company (a qui no conec) ha passat pel meu costat i m’ha tocat l’espatlla i ha fet un gest positiu amb el polze dret. Bé, aquest primer indici d’autopromoció no ha anat pas tan malament. Serà que la meva autoestima ha pujat algun punt.

dia 31: dilluns 6 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 08/06/2009 by saül

129425016

Avui, allò de canviar de lloc de treball ja no ho tenia tan clar, com si encara em veiés amb cor de reconduir la meva situació actual.

Grans dubtes tot el dia sobre la conveniència de tornar al Go West! (crec que són els penediments propis de la ressaca). Finalment hi vaig, parlo una estona amb el mateix Dean d’anit i després em retiro a dormir. Per descomptat que no em sento com a carn ni esquer de seducció.

Per què em fa tanta mandra reprendre la redacció del relat de les vacances que cada any li asseguro tàcitament a Michael? Potser no vull reviure alguns mals moments que s’hi barregen, i que la meva mania per l’exactitud obliguen a consignar-los. Sembla que el secret per superar les depressions és sentir només l’ara i aquí, i oblidar que el passat i el futur també hi són molt presents. Molt budista, oi?

dia 29: dissabte, 4 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 06/06/2009 by saül

129425015

Michael em truca avui, acaba d’arribar de Badajoz. Per fortuna m’ha trobat tan animat com ahir, de manera que li he deixat una bona impressió. Li demano que em dediqui una estona per consultar-li com enfocar el meu futur laboral. Té els propers dies molt ocupats, diu, així que s’haurà d’estudiar l’agenda. Em fot quan es dóna falsa importància i em tracta com si fos un client que li demana hora. Però al mateix temps em sembla tot prou pueril i li segueixo el joc.

Em forço a jugar a “Faraón” a l’ordinador com a via per exercitar el cervell, que darrerament està molt mandrós. Després em preparo un remenat de cama-secs i moixernons. Ja ho sé que no es tracta d’alta cuina, però és la primera vegada en anys que em preparo un plat mínimament elaborat.

Encara que no em sento tan sociable com ahir, surto una estona al Go West! Aguanto una copa i me’n torno a casa: no he vist ningú especialment interessant i, a més, amb el meu pubis en carn viva per culpa de la dermatitis, poca cosa hi podria haver fet.

dia 28: divendres, 3 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , , on 05/06/2009 by saül

2026

Segona visita al psiquiatre. Li he explicat que sóc seropositiu (una revelació que fins el moment li havia amagat), perquè m’escrigui l’informe que el Clínic ha sol·licitat. També li he parlat de moltes altres coses sobre les que havia reflexionat darrerament. Per exemple, sobre la meva aversió als diners i el poc que comprenc la cobdícia humana, sobre la meva falta d’empatia i el meu individualisme, i sobre la seguretat que he de fer alguna cosa amb el meu treball. El psiquiatre diu que més endavant em recomanarà algun llibre, però que de moment continui prenent les pastilles. Curiosament, tot i que no confio en ell i que encara penso que em considera un cas clínic gairebé anònim, he sortit de la seva consulta molt  eufòric.

Tant, que he trucat la meva germana petita i he passat a recollir els bolets que em va dur de Viladrau. Després he trucat a J i E i hem quedat per la setmana vinent. Ho he intentat també amb Michael, però no hi ha hagut sort: no l’he localitzat.

dia 18: dimarts 24 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 26/05/2009 by saül

Aquesta nit gairebé no he dormit. Vaig anar al llit a un quart de dues i a les dues m’he tornat a llevar. M’he preparat una infusió de menta i he fullejat la Britannica: he abastat conceptes tan separats com “dermatitis” i “teoria econòmica”, no em pregunteu el perquè, aquestes coses ja passen amb les enciclopèdies. Amb aquestes digressions s’han fet gairebé les quatre.

He hagut de passar pel Servei Mèdic per recollir el volant del psiquiatre. El metge m’ha preguntat si ja havia anat al Clínic i com em trobava. Tots han estat molt amables, potser em veuen com un cas exòtic que els distreu de xacres més vulgars. Encara que, amb tanta gent com treballem aquí, vés a saber.

No veia l’hora de sortir de la feina. Tampoc tinc molt a fer, hi ha una noia nova que m’està usurpant la majoria de funcions i la veritat és que ho fa força bé. Per a mi només queden les tasques més avorrides i “administratives” (que també és una de les especialitats més estimades).

Tota la tarda llegint: l’única activitat mental per a la qual em sento predisposat. Em fa mandra pensar.

dia 17: dilluns 23 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , , on 25/05/2009 by saül

Estic en mans dels metges, com la jornada d’avui demostra. Així, tot i que he anat a treballar, m’he escapat de seguida al Clínic.

L’encantadora treballadora social amb la que estic conxorxat ja m’havia muntat el programa. Primer hem entrat per la porta falsa en el soterrani on s’efectuen les extraccions de sang. M’ha colat al compartiment número 9, on (darrera de minsos envans de formica blanca) m’han extret nou (!) tubs de sang. Després d’això, no creia que seria capaç d’aixecar-me i sortir caminant; però, pel que sembla, el cos humà pot aguantar això i més.

Després m’han acompanyat a radiologia. Allí la cua era de campionat, de manera que fins i tot amb les meves privilegiades connexions només he aconseguit cita per una hora i mitja més tard. He aprofitat per anar al departament de malalties infeccioses, on m’han fet la punxadeta de la tuberculina. He preguntat què calia fer si em posava malalt durant les setmanes anteriors a l’inici del tractament. M’han respost que podia anar tranquil·lament al meu metge de capçalera, però que no cregués que ara anava a agafar més malalties pel fet de ser positiu. Jo no ho deia per això, sinó perquè pensava que em voldrien controlar TOT el que em succeís. Però es diria que en l’actualitat s’estan tornant una mica laxes en el control dels seus malalts.

Com que el dijous passat suposadament tenia cita amb el doctor Gatell (que no hi era) i que com tothom coincideix que, apart de ser el cap del departament, és una “eminència”, he preguntat si continuaria amb Miró o canviaria a Gatell. Pel que m’han explicat, el seu cap incompleix més cites que ningú, ja que reparteix el seu temps entre congressos, telenotícies i avions. A més, te la reputació de ser una persona de tan poques paraules com jo. Al menys, m’asseguren, el doctor Miró sempre el tindré a mà i sembla amic de donar tota mena de detalls als pacients.

A radiologia m’han agafat bastant ràpid i fins i tot m’han donat les radiografies en mà, cosa que no he vist que fessin amb cap altre pacient.

De tornada a la feina, L* ens ha reunit i s’ha presentat com el nostre nou director. A L* ja el vaig tenir com a cap fa una pila d’anys, n’he vist de pitjors (i per descomptat molt més lletjos). Ens diu que ens anirà reunint un a un per parlar de les nostres perspectives laborals. Caldrà que consulti amb Michael per assajar un discurs convincent: necessito urgentment canvis en el treball.

Per últim he passat pel psiquiatre per a recollir la meva dosi quinzenal de “metadona”; al menys així m’he sentit. He hagut d’esperar una bona estona. Els pacients que tenia al meu voltant m’han semblat tots molt raonables i educats, els seus desequilibris psíquics ocults sota una màscara de respectabilitat. Sempre és un consol.