Arxivar per sexe

Dia 49: divendres, 24 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 05/06/2010 by saül

2012

Avui ha tocat fer-se l’anàlisi per prendre la “foto” just abans de començar el tractament. Acolloneix una mica el pensar que a partir de demà no m’alliberaré de medicacions en molt de temps. Potser en molt d’anys. Potser de per vida.

Conseqüent amb la meva puteria tradicional, he anat al “Go West” per treure’m les penes de sobre i he parlat amb tres tipus (Raúl d’Argentina, Jim de L.A. i Mark de London) als que no m’hauria adreçat en condicions menys psicotròpiques. També he mamat els mugrons i la polla no circumcidada de l’home més apetitós (dins de la cinquantena, barba, avantbraços enormes i ulls tristos) del local. Encara que ell (gairebé) no m’hagi fet el menor cas. Però s’ha deixat fer. Els homes atractius de vegades t’ofereixen aquest regal que alimenta el seu ego.

Anuncis

dia 41: dijous, 16 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 18/06/2009 by saül

2015

Avui al Clínic em visita la dermatòloga. Em causa bona impressió: cordial, eficaç, de poques paraules. Sembla que tant les dessecacions de la cara com les del pubis són una simple dermatitis seborreica. Res que no es pugui resoldre amb cremes d’hidrocortisona i alguna llet hidratant. Deixem les berrugues per a la pròxima visita. També m’ha receptat ‘foments’, que no és res més que les cataplasmes de tota la vida. Cada dia s’aprèn alguna cosa nova.

El curs a ESADE resulta amè i estimulant.

De nit, el primer que m’explica Michael en arribar a casa seva és que ha somiat dues nits consecutives amb mi i amb problemes absurds que jo tenia per concloure la redacció del relat de les nostres vacances (voltors agressius atacaven les meves mans posades sobre el teclat de l’ordinador). No sap fins a quin punt té raó…

Sopem ànec lacat al xinès del Maremàgnum. Continua dient que em veu molt bé, tant en l’aspecte físic com en el mental. I és cert que estic molt xerraire, durant la primera part de la vetllada gairebé no el deixo intervenir, cosa que resulta totalment inaudita amb algú tan extravertit com Michael.

Després m’aconsella sobre les diverses teràpies per les que optaria segons els resultats de la carga viral i les cèl·lules T. És un veritable embolic per a un profà com jo i li demano que m’ho resumeixi tot per e-mail. També intenta assessorar-me sobre el meu treball, encara que aquí el veritable problema resideix en saber a on vull anar a parar; quines són les meves aspiracions, vaja. Em quedo amb una regla que em sembla útil: que acudeixi a la persona de més categoria de les que em puguin rebre.

Li explico els meus problemes d’erecció i s’il·lusiona davant la possibilitat que el metge em recepti Viagra, ja que a ell li agradaria provar-la. Li prometo que se la proporcionaré, si aconsegueix fer-me córrer aquesta nit.

Ja al llit, amb algunes destres manipulacions per la seva part, de seguida em poso a to. Té el detall exquisit d’encendre el llum, no precisament perquè ens veiem les cares. Amb una mica més de tenacitat de l’habitual arribo a ejacular. Ja veig que, més que un problema erectiu, es tracta simplement d’ejaculació retardada, cosa que fins i tot pot ser un avantatge.

Després em poso una mica tonto, de l’estil “tu no em mereixes, estic malgastant els millors anys de la vida amb tu… no estic enamorat de tu, però et necessito (o t’estimo, o què sé jo…)” Però Michael té raó: ell mai no m’ha ofert falses expectatives. O sigui que és millor que apaguem el llum i intentem dormir.

dia 39: dimarts, 14 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 16/06/2009 by saül

2014

Continuo de bon humor. L’únic que em molesta és el que he trobat en començar a emergir de la depressió, o sigui, La Meva Vida. Voldria canviar-ho tot: el treball, les distraccions, tenir més amics, potser enamorar-me (encara que, com coi es fa això?)

De forma purament experimental, no pas per ganes,  intento masturbar-me, però no arribo a res més que a una fenomenal irritació del membre. O sigui que fa 18 dies que no em corro: la libido se n’ha anat a passeig.

En el fons, odio Lars von Trier (a pesar de la magnífica música que Björk ha posat a la seva darrera pel·lícula) i Thomas Hardy, i tots aquests pessimistes a priori que pensen que, si una cosa pot anar malament, segur que encara anirà pitjor. Prefereixo mil vegades Dickens, que sosté que la felicitat és assolible, encara que no l’anomeni sempre amb totes les seves lletres. Per què m’agrada doncs Thomas Bernhard?Potser, perquè el seu pessimisme és tan irracional i caricaturesc, que resulta irresistiblement còmic. De totes maneres, no és aquest el millor moment per rellegir-lo. De fet, no llegeixo gairebé res últimament.

dia 32: dimarts, 7 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 09/06/2009 by saül

129425017

Michael truca per saber com em trobo. I sobretot per explicar-me que està molt ocupat i que és una veritable sort que pugui parlar amb ell (dono gràcies al Cel per aquest honor). Em dóna “hora” per la setmana vinent, com si la nostra relació fos estrictament professional. Espero que el seu ego quedi una mica més satisfet.

En sortir de casa m’assalta el veí del cinquè segona. Té els ulls vermellosos, la papada caiguda i un gest de desesperació total. Pretén que firmi una condemna dels exercicis de piano que duen a terme els meus joves veïns de replà. Després d’una llarga deliberació interior (perquè tot passa en pocs segons), malgrat que el veí Toni és gai i deliciosament morbós, poso la meva rúbrica en una de les caselles de la denúncia. És cert que s’estan fent bastant pesadets amb els seus pianos, encara que jo els cauteritzi amb l’estéreo a tot volum. Acte seguit em sento una mica més menyspreable.

Sopo amb J. I E. a una de les encarnacions del Kansas del Passeig de Gràcia. Els hi explico TOT. Al principi els hi noto unes cares una mica xocades, potser el tacte no sigui el meu fort; però finalment ho aguanten bé. Al cap i a la fi, ells ja tenen l’experiència d’altres amics en situacions similars (seropositives, vaja). M’agraeixen la confiança, tot i que jo penso que la meva revelació és més aviat interessada, ja que (segur que ho viuen com una guitza a l’entrecuix) em convé tenir interlocutors amb els que parlar lliurement. Una certa visibilitat em sembla essencial. Confio no haver-los tramès cap ansietat innecessària.

Bastant animat passo pel Go West!, que està tan buit com correspon a un dimarts. Acabo xerrant amb Per, un suec morè, pelut i en samarreta imperio, que no té cap pinta de suec. Ens morregem una mica, però crec que la meva falta de motivació es nota. Encara no sé com he d’encarar el sexe en aquests nous temps del còlera. Anem a dormir cadascú per la seva banda.

dia 31: dilluns 6 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 08/06/2009 by saül

129425016

Avui, allò de canviar de lloc de treball ja no ho tenia tan clar, com si encara em veiés amb cor de reconduir la meva situació actual.

Grans dubtes tot el dia sobre la conveniència de tornar al Go West! (crec que són els penediments propis de la ressaca). Finalment hi vaig, parlo una estona amb el mateix Dean d’anit i després em retiro a dormir. Per descomptat que no em sento com a carn ni esquer de seducció.

Per què em fa tanta mandra reprendre la redacció del relat de les vacances que cada any li asseguro tàcitament a Michael? Potser no vull reviure alguns mals moments que s’hi barregen, i que la meva mania per l’exactitud obliguen a consignar-los. Sembla que el secret per superar les depressions és sentir només l’ara i aquí, i oblidar que el passat i el futur també hi són molt presents. Molt budista, oi?

dia 30: diumenge, 5 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 07/06/2009 by saül

129425014

Tarda amb Mònica. Intercanviem experiències psiquiàtriques, encara que amb ella és una mica frustrant, ja que té més ganes de parlar que jo mateix i no sempre és una oient gaire equilibrada (de fet, en el terreny psiquiàtric, em guanya per moltíssims punts). De totes maneres, m’ha fet sentir bé i amb inclinació a la confidència. M’ha promès, tota misteriosa, que un dia d’aquests m’explicarà un trauma seu de fa vint anys, que va revelant amb comptagotes a certes amistats escollides.

Contra tot pronòstic me’n vaig al Go West!, bec excessivament i m’enrotllo a parlar amb un ianqui a qui abans li he xuclat els mugrons. S’anomena Dean i es periodista de Washington (D.C.). Està fugint de les eleccions que previsiblement guanyarà Bush II. Després d’un diàleg bastant articulat, mig-quedem per demà al mateix lloc.

Em passo la nit obsessionat pels secrets de família, amb ganes de preguntar-li a la mare sobre qüestions íntimes del seu matrimoni. Com si amb això es solucionessin tots els meus problemes. És una sortida més aviat psicoanalítica i cal que recordi que jo estic merament sota un règim psicotròpic.

dia 21: divendres, 27 d’octubre de 2000

Posted in . with tags on 29/05/2009 by saül

2015

Més vagància.

A última hora de la tarda prenc el tren amb el germà de Julio i el seu company. Hauria preferit tenir Michael per a mi sol i poder parlar lliurement amb ell, però espero que ja trobaré el moment.

Potser, abans de tirar endavant, és hora que aclareixi una mica l’embolicada situació en la que em trobo. Michael i Julio fan una pila d’anys que són parella, tants anys de fet que actualment no hi ha entre ells cap relació sexual. Per això, la meva presència és més o menys admesa, ja que la meva història amb Michael no suposa una amenaça per l’estabilitat conjugal. En aquests moments Julio és a Badajoz, perquè el seu pare està molt malalt, té un càncer en estat terminal. El germà de Julio, que també és gai, té un nóvio molt més recent.

Tothom em diu que em troben menys demacrat i més actiu (com devia estar abans, si encara ara em sento tan deficient?)

Follo amb Michael i, malgrat les pastilles i la meva dermatitis genital, aconsegueixo córrer-me, o sigui que de moment estic vencent els temibles efectes secundaris del Seroxat. Michael té els mugrons massacrats: va estar fent el tonto  el cap de setmana passat. Li dic a Michael que és un cabró: tant que necessitava veure’l i va preferir delectar-se en sessions de sexe forassenyat.

Ja ho sé, és que jo, apart de masoquista, sóc beneit.