Arxivar per sol

dia 47: dimecres, 22 de novembre de 2000

Posted in . with tags on 06/10/2009 by saül

No res.

Anuncis

dia 43: dissabte, 18 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 20/06/2009 by saül

2017

No m’ he decidit a llevar-me fins a dos quarts de tres. Em succeeix cíclicament i no sé molt bé el perquè.

dia 41: dijous, 16 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 18/06/2009 by saül

2015

Avui al Clínic em visita la dermatòloga. Em causa bona impressió: cordial, eficaç, de poques paraules. Sembla que tant les dessecacions de la cara com les del pubis són una simple dermatitis seborreica. Res que no es pugui resoldre amb cremes d’hidrocortisona i alguna llet hidratant. Deixem les berrugues per a la pròxima visita. També m’ha receptat ‘foments’, que no és res més que les cataplasmes de tota la vida. Cada dia s’aprèn alguna cosa nova.

El curs a ESADE resulta amè i estimulant.

De nit, el primer que m’explica Michael en arribar a casa seva és que ha somiat dues nits consecutives amb mi i amb problemes absurds que jo tenia per concloure la redacció del relat de les nostres vacances (voltors agressius atacaven les meves mans posades sobre el teclat de l’ordinador). No sap fins a quin punt té raó…

Sopem ànec lacat al xinès del Maremàgnum. Continua dient que em veu molt bé, tant en l’aspecte físic com en el mental. I és cert que estic molt xerraire, durant la primera part de la vetllada gairebé no el deixo intervenir, cosa que resulta totalment inaudita amb algú tan extravertit com Michael.

Després m’aconsella sobre les diverses teràpies per les que optaria segons els resultats de la carga viral i les cèl·lules T. És un veritable embolic per a un profà com jo i li demano que m’ho resumeixi tot per e-mail. També intenta assessorar-me sobre el meu treball, encara que aquí el veritable problema resideix en saber a on vull anar a parar; quines són les meves aspiracions, vaja. Em quedo amb una regla que em sembla útil: que acudeixi a la persona de més categoria de les que em puguin rebre.

Li explico els meus problemes d’erecció i s’il·lusiona davant la possibilitat que el metge em recepti Viagra, ja que a ell li agradaria provar-la. Li prometo que se la proporcionaré, si aconsegueix fer-me córrer aquesta nit.

Ja al llit, amb algunes destres manipulacions per la seva part, de seguida em poso a to. Té el detall exquisit d’encendre el llum, no precisament perquè ens veiem les cares. Amb una mica més de tenacitat de l’habitual arribo a ejacular. Ja veig que, més que un problema erectiu, es tracta simplement d’ejaculació retardada, cosa que fins i tot pot ser un avantatge.

Després em poso una mica tonto, de l’estil “tu no em mereixes, estic malgastant els millors anys de la vida amb tu… no estic enamorat de tu, però et necessito (o t’estimo, o què sé jo…)” Però Michael té raó: ell mai no m’ha ofert falses expectatives. O sigui que és millor que apaguem el llum i intentem dormir.

dia 37: diumenge, 12 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 14/06/2009 by saül

2013

Durant gairebé un any havia demorat la lectura dels treballs dels alumnes de JA, que realitzaren a partir del meu conte ‘Aporia’. No sé perquè, imaginava que consistirien en comentaris de text i no volia enfrontar-me amb judicis sobre una part remota del meu passat. A la fi, ha resultat que es tractava de simples exercicis de traducció. O no tan simples, car malgrat el meu llenguatge despullat i directe, la translació invita a versions divergents. Comprovo que el conte en si funciona bé, fins i tot en castellà. Fa vint anys sembla que escrivia força bé.

Tinc ganes de parlar i de sentir escalfor humana (crec que per això em repel·leixen tant ara els jocs d’ordinador), llàstima que hagi tancat tantes portes a la meva vida. Abans que l’autocompassió em domini totalment, sortiré a fer un volt.

Passo gran part del dia assegut en bancs de les avingudes, veient passar famílies amb gossos, cotxets i patins: la típica icona dominical. Influït per l’ambient, compro uns individuals a Mauri per dur-li a la mare.

Em trobo físicament malament, amb l’estómac capgirat i nàusees.

dia 29: dissabte, 4 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 06/06/2009 by saül

129425015

Michael em truca avui, acaba d’arribar de Badajoz. Per fortuna m’ha trobat tan animat com ahir, de manera que li he deixat una bona impressió. Li demano que em dediqui una estona per consultar-li com enfocar el meu futur laboral. Té els propers dies molt ocupats, diu, així que s’haurà d’estudiar l’agenda. Em fot quan es dóna falsa importància i em tracta com si fos un client que li demana hora. Però al mateix temps em sembla tot prou pueril i li segueixo el joc.

Em forço a jugar a “Faraón” a l’ordinador com a via per exercitar el cervell, que darrerament està molt mandrós. Després em preparo un remenat de cama-secs i moixernons. Ja ho sé que no es tracta d’alta cuina, però és la primera vegada en anys que em preparo un plat mínimament elaborat.

Encara que no em sento tan sociable com ahir, surto una estona al Go West! Aguanto una copa i me’n torno a casa: no he vist ningú especialment interessant i, a més, amb el meu pubis en carn viva per culpa de la dermatitis, poca cosa hi podria haver fet.

dia 26: dimecres, 1 de novembre de 2000

Posted in . with tags on 03/06/2009 by saül

Res per explicar. Només l’obligació que m’he marcat de no deixar passar ni un sols dia sense la línia corresponent.

dia 23: diumenge, 29 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 31/05/2009 by saül

2021

Abans de continuar i per evitar que els circumloquis que preserven l’anonimat facin aquest text incomprensible, establiré aquí que el cunyat de Michael, el germà de Julio, es designarà com a  Cunyat i el seu company com a Concunyat. Dit això, informaré que el Cunyat ha de sortir cap a Badajoz immediatament, perquè l’estat del seu pare s’ha agreujat. Quedem a casa, doncs, el trio diabòlic.

Dificultats per una ejaculació matinal, de moment no em preocupa gaire.

De nit, en el viatge de tornada en tren parlo amb el Concunyat de la nostra malaltia comuna (sí, encara que no ho hagués dit abans, tant Julio, com el seu germà, com el Concunyat, som seropositius, només Michael se salva). De tant en tant va bé poder parlar amb naturalitat d’aquestes coses, encara que el Concunyat, tan poc articulat ell, no sigui el més recomanable dels interlocutors.

Michael truca per dir-me que està veient ‘Barrio’ a la tele i que li agrada molt. Una mica tard (ho reconec) li tiro en cara que, si tenia lliure el cap de setmana passat, no em proposés veure’ns i que preferís anar a la caseta del camp a fer marranades amb algú altre. S’ho pren com un mer atac de gelosia i s’excusa dient que, com a mi no m’agrada el camp, no em va convidar. Llavors, per què ho ha fet aquest cap de setmana? Gairebé m’entendreix la seva manera de no admetre mai ni una sola crítica i de caure sempre dempeus. Recordo ara la vegada que li vaig dir que hauria de passar la nit de cap d’any a la feina i llavors lamentà no poder-me convidar al seu sopar de revetlla, quan en deu anys de plena disponibilitat per part meva mai abans no ho havia fet.

A mesura que escric tot això sento que m’estic retratant com un estúpid integral, però això sol passar, quan intentes preservar la independència per damunt de tot.

Oblidava dir que, en arribar a casa, he descobert que a l’orquídia que em va regalar Michael li està naixent una nova tija. L’any passat no havia fet res de res i jo ja pensava que era definitivament estèril. Ho interpretaré com un signe propiciatori.