Arxivar per virus

dia 45: dilluns, 20 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 02/10/2009 by saül

2014

Mig dia passat al Clínic. Primer a l’ala de Rosselló, espera interminable pel doctor Miró. Les anàlisis són bastant propícies, encara que la càrrega viral és una mica alteta. Em transfereixen a l’hospital de dia perquè parli amb un altre metge sobre el meu tractament.

L’ hospital de dia es troba en un catau sinistre, als alts de l’edifici vell del Clínic. Sort que el personal es mostra, en general, molt atent. El doctor Blanco és jove, agradable, amb incipients problemes de calvície i un pelet atractiu. D’ entrada m’ha caigut millor que el doctor Miró. Hem estat parlant durant una hora i he acceptat participar en un experiment controlat, dirigit a pacients que no haguessin estat mai abans medicats. Segons les regles de l’experiment, m’ha tocat per sorteig un dels dos combinats, mèdicament equivalents, que han donat bons resultats en el tractament de la malaltia; ara l’objectiu és veure les pautes de funcionament de l’un i de l’altre. Com que els combinats proposats estaven entre els aconsellats per Michael, no crec incòrrer en cap risc greu. De totes maneres, crec que no hem d’escatimar mitjans perquè la investigació avanci i el fet d’implicar-m’hi em dona nous ànims i em fa sentir útil.

Quan he proposat que em posin la vacuna anti-neumocòcica al servei mèdic de l’empresa on treballo, el doctor m’ho ha desaconsellat vivament. He hagut de dir-li que els metges de l’empresa ja estaven informats del meu estat. Opino que si, en el meu paper de membre més o menys respectable de la societat, puc fer alguna cosa per “normalitzar” o fer visible la malaltia, he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten. Ens beneficiarà tots a la llarga. (Com es pot veure, avui em sento una mica heroi-cum-màrtir).

A la fàrmacia de l’hospital (porta a la qual s’ha d’accedir mitjançant un porter automàtic ple de secretisme) m’ han carregat de pastilles, ocultes totes en una gran bossa de plàstic, verd militar. El pla d’atac sembla una mica aclaparador, però ho tenen tot molt ben organitzat, amb fulls d’horaris i quadres explicatius personalitzats, i Elena (la jove farmacèutica que m’atén) m’ha regalat fins i tot un pastiller.

Truco AC i li explico les meves aventures sanitàries. O sigui que li confesso sense preàmbuls que sóc seropositiu. Em temo que he estat una mica “bruto” i no he calibrat suficientment la seva sensibilitat vers aquest tema (però, d’això només me n’adonaré molt més tard). M’informa que per Nadal anuncia la seva visita Jota, l’amic expatriat des de fa anys a San Francisco. No sé com s’ho prendrà, ell que és tan aprensiu amb això dels virus.

Finalment parlo amb Michael, que em resulta d’infinita ajuda, tant informativa com psicològica. Li explico tot el que se m’acut i més. És una mica trist que comencis a valorar els amics en temps d’adversitat. Però també em pregunto, on eren mentrestant?

dia 44: diumenge, 19 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 01/10/2009 by saül

2011

Àpat familiar per celebrar l’aniversari de la meva germana gran. Bé, és més petita que jo, però la més gran de les dues germanes que tinc (s’entén?) Ha vingut també la sogra de la meva germana i ha estat tan simpàtica com sempre. He explicat als presents això del meu actual tractament psiquiàtric. No sembla que hagi alterat ningú; al menys, la mare, que cada dia es mostra més autista, no li ha donat cap importància.

Molt més enllà de la sobretaula, i ajudat per la ingesta d’alcohol, he explicat a les meves germanes i al meu cunyat que sóc seropositiu. Han reaccionat de forma ben anticlimàtica, com si li treiessin importància i confiessin plenament amb els avanços de la medicina moderna. On han quedat aquelles cerimònies políticament correctes amb desfilades de besades de tots els assistents? Potser millor així.

dia 42: divendres, 17 de novembre de 2000

Posted in . with tags , on 19/06/2009 by saül

2016

Em compro un disc de Red House Painters, un grup neo-misserabilista (no és el més  indicat…) També em compro “Super Paradise”, l’últim còmic de Ralph Koenig, on entre altres moltes coses tracta de com el seu protagonista accepta el fet de ser seropositiu. La veritat és que la història té poquíssim a veure amb la meva, però va plena d’episodis pertinents (inclosa una escena amb Viagra (però no avancem esdeveniments)). Alguns gags en els moments més dramàtics (com és el del funeral) m’ha fet esclatar en rialles.

Nova visita al metge per bojos. Ha preparat un informe psiquiàtric pel Clínic (que em llegeix en veu alta), on tots els meus símptomes comencen per la lletra “a”: apatia, anorèxia, abúlia, anhedònia… Amb aquest home em fa la impressió que a cada sessió comencem des de zero i he de repetir-li una vegada i una altra les mateixes coses. El que més em xoca és que, allí on jo noto una milloria palpable, ell no es mostra gens satisfet. Almenys els seus instrument de medició, tipus Franz de Copenhague, no ofereixen el resultat buscat. Sospito que deu ser més aviat de l’escola conductista. De moment, em fa augmentar la dosi a una pastilla i mitja, i em cita per d’aquí quinze dies.

Quan li menciono els meus problemes erèctils, m’assegura que em receptarà alguna cosa suau i completament natural per a resoldre’ls (adéu Viagra), però que no em preocupi, que està disposat a deixar-me com un home nou, o almenys millor de com vaig entrar a la seva consulta.

En algun passat llunyà m’havia jurat que mai no faria literatura de la sida (potser per culpa d’aquell ex amant ploramiques de Foucault), però en certa manera tots acabem fent-la així que ens afecta directament. Igual com ha ocorregut sempre amb totes les malalties no curables en el seu moment: abans la verola, la lepra, la sífilis, la tuberculosi, ara la sida i el càncer. En aquest bloc sorgeixen tota mena de qüestions, però la sida sembla ser el seu invisible nucli dur. Per molt que em repeteixi que això hauria de ser equiparable a una grip, no puc negar el seu encara problemàtic component social.

dia 41: dijous, 16 de novembre de 2000

Posted in . with tags , , on 18/06/2009 by saül

2015

Avui al Clínic em visita la dermatòloga. Em causa bona impressió: cordial, eficaç, de poques paraules. Sembla que tant les dessecacions de la cara com les del pubis són una simple dermatitis seborreica. Res que no es pugui resoldre amb cremes d’hidrocortisona i alguna llet hidratant. Deixem les berrugues per a la pròxima visita. També m’ha receptat ‘foments’, que no és res més que les cataplasmes de tota la vida. Cada dia s’aprèn alguna cosa nova.

El curs a ESADE resulta amè i estimulant.

De nit, el primer que m’explica Michael en arribar a casa seva és que ha somiat dues nits consecutives amb mi i amb problemes absurds que jo tenia per concloure la redacció del relat de les nostres vacances (voltors agressius atacaven les meves mans posades sobre el teclat de l’ordinador). No sap fins a quin punt té raó…

Sopem ànec lacat al xinès del Maremàgnum. Continua dient que em veu molt bé, tant en l’aspecte físic com en el mental. I és cert que estic molt xerraire, durant la primera part de la vetllada gairebé no el deixo intervenir, cosa que resulta totalment inaudita amb algú tan extravertit com Michael.

Després m’aconsella sobre les diverses teràpies per les que optaria segons els resultats de la carga viral i les cèl·lules T. És un veritable embolic per a un profà com jo i li demano que m’ho resumeixi tot per e-mail. També intenta assessorar-me sobre el meu treball, encara que aquí el veritable problema resideix en saber a on vull anar a parar; quines són les meves aspiracions, vaja. Em quedo amb una regla que em sembla útil: que acudeixi a la persona de més categoria de les que em puguin rebre.

Li explico els meus problemes d’erecció i s’il·lusiona davant la possibilitat que el metge em recepti Viagra, ja que a ell li agradaria provar-la. Li prometo que se la proporcionaré, si aconsegueix fer-me córrer aquesta nit.

Ja al llit, amb algunes destres manipulacions per la seva part, de seguida em poso a to. Té el detall exquisit d’encendre el llum, no precisament perquè ens veiem les cares. Amb una mica més de tenacitat de l’habitual arribo a ejacular. Ja veig que, més que un problema erectiu, es tracta simplement d’ejaculació retardada, cosa que fins i tot pot ser un avantatge.

Després em poso una mica tonto, de l’estil “tu no em mereixes, estic malgastant els millors anys de la vida amb tu… no estic enamorat de tu, però et necessito (o t’estimo, o què sé jo…)” Però Michael té raó: ell mai no m’ha ofert falses expectatives. O sigui que és millor que apaguem el llum i intentem dormir.

dia 33: dimecres, 8 de novembre de 2000

Posted in . with tags on 10/06/2009 by saül

129425018

Miro a Internet sobre tractaments de la SIDA. Veure tants símptomes i tantes  infeccions oportunistes, fa una mica de por. Les teràpies disponibles, amb innombrables medicaments de noms estranys, són un veritable embolic. Espero que Michael, que ja compta amb l’experiència d’assessorar Julio, m’orienti una mica.

dia 23: diumenge, 29 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 31/05/2009 by saül

2021

Abans de continuar i per evitar que els circumloquis que preserven l’anonimat facin aquest text incomprensible, establiré aquí que el cunyat de Michael, el germà de Julio, es designarà com a  Cunyat i el seu company com a Concunyat. Dit això, informaré que el Cunyat ha de sortir cap a Badajoz immediatament, perquè l’estat del seu pare s’ha agreujat. Quedem a casa, doncs, el trio diabòlic.

Dificultats per una ejaculació matinal, de moment no em preocupa gaire.

De nit, en el viatge de tornada en tren parlo amb el Concunyat de la nostra malaltia comuna (sí, encara que no ho hagués dit abans, tant Julio, com el seu germà, com el Concunyat, som seropositius, només Michael se salva). De tant en tant va bé poder parlar amb naturalitat d’aquestes coses, encara que el Concunyat, tan poc articulat ell, no sigui el més recomanable dels interlocutors.

Michael truca per dir-me que està veient ‘Barrio’ a la tele i que li agrada molt. Una mica tard (ho reconec) li tiro en cara que, si tenia lliure el cap de setmana passat, no em proposés veure’ns i que preferís anar a la caseta del camp a fer marranades amb algú altre. S’ho pren com un mer atac de gelosia i s’excusa dient que, com a mi no m’agrada el camp, no em va convidar. Llavors, per què ho ha fet aquest cap de setmana? Gairebé m’entendreix la seva manera de no admetre mai ni una sola crítica i de caure sempre dempeus. Recordo ara la vegada que li vaig dir que hauria de passar la nit de cap d’any a la feina i llavors lamentà no poder-me convidar al seu sopar de revetlla, quan en deu anys de plena disponibilitat per part meva mai abans no ho havia fet.

A mesura que escric tot això sento que m’estic retratant com un estúpid integral, però això sol passar, quan intentes preservar la independència per damunt de tot.

Oblidava dir que, en arribar a casa, he descobert que a l’orquídia que em va regalar Michael li està naixent una nova tija. L’any passat no havia fet res de res i jo ja pensava que era definitivament estèril. Ho interpretaré com un signe propiciatori.

dia 19: dimecres, 25 d’octubre de 2000

Posted in . with tags , on 27/05/2009 by saül

2017

He dormit nou hores per rescabalar-me de l’insomni d’ahir. Encara tinc menys ganes de fer coses. Veig en vídeo ‘Profundo carmesí’. Em sembla absurda i estupenda.

AC m’envia un missatge-cita de ‘La virgen de los sicarios’: “Sos un gonorrea, piro”. Si sabés…

Parlo amb la mare. M’explica casos de cirròtics terminals i de leucèmics diversos. M’aconsella que cuidi la meva salut. Aquest deu ser el racó humorístic que em depara la vida.

Em truca Michael des de Madrid i proposa que ens veiem aquest cap de setmana. No sé perquè rebo la seva trucada amb sentiments contradictoris. És a dir, que no tinc gaires ganes de veure’l.